viernes, 29 de julio de 2016

Zelda

 Zelda
Bon dia!
Fa molt de temps què no faig una entrada, però aquesta ho necessitava de veritat. Més endavant us explicaré més coses, tinc moltes entrades al cap. Ara mateix tenia pendent d'explicar-vos el meu part, el part de Zelda, la meva tercera filla què va ser el 2 de juliol i va ser, per fi, el part sommiat.
Després d'una cesària per inducció fallida per preeclampsia i un part hospitalari gens respectat (amb Kristeller, episiotomia, ventosa, separació de la meva filla, etc.) tenia clar, quan em vaig quedar embarassada, què volia alguna cosa diferent. Em feia por pensar en parir a casa, però també tenia por de tornar a passar pel mateix. Gràcies a la informació què vaig anar rebent del grup de Donallum a Facebook vaig triar una ginecòloga, la Carme Guasch, què és del més respectuós què hi ha (tot i que no és perfecte) i una llevadora (la Imma Sàrries) per fer la dilatació a casa. Com he dit, pensava que no seria prou forta ni valenta per parir a casa i aguantar el dolor.

Durant tot l'embaràs em vaig anar sentint cada cop més segura i, després de parlar amb la meva parella vam decidir intentar el part a casa, encara que una veueta dins meu em deia que no seria prou valenta i al final demanaria anar a l'hospital i epidural. Per això no vam dir res a ningú, perquè pensava què em faria vergonya per no aconseguir-ho.

Doncs bé, el dia què hi havia complit les 39 setmanes, a la 1,30 de la matinada, vaig trencar aigües. Tenia contraccions, però jo les notava molt fluixes i curtes, vaig enviar un Whatssap a l'Imma Sarries i li vaig dir què intentaria tornar a dormir.

Quan vaig anar cronometrant les contraccions...ostres!! Eren cada tres minuts i duraven gairebé un minut! Serà què estic de part? Aquest era el dolor insuportable què jo recordava dels altres parts?

L'Imma va tenir la intuïció de què si, estava de part, així què en mitja hora estava a casa.
La veritat, jo estava tan tranquil·la amb ella al meu costat, i tan contenta perquè el dolor era perfectament suportable amb ella, què vaig anar fent feina. Fent feina, xerrant i menjant magdalenes, què tenia molta gana! Si venia un altra contracció, em posava de quatre grapes i au! un altre menys!
Quan ja estava molt cansada vaig dir "ostres, aquesta última contracció ja picava una mica més! Em queda molt?" i l'Imma em va dir que no ho sabia, però què per la línia púrpura, tot i que no és molt fiable, estava en completa. Quin subidon!!!

Van muntar la piscina i, dins, en dues o tres contraccions més, ja tenia ganes d'empènyer. En aquell moment Imma em va dir que la nena no estava còmoda a la piscina i vaig haver de sortir.

I al costat de la piscina, en la cadira de parts, abraçada pel meu home i animada per l'Imma vaig parir en un no res. Eren les 6:50 del dia 2 de juliol. No oblidaré mai ni la sensació de com sortia Zelda del meu cos ni la força i l'empoderament què representa parir per mi mateixa, amb l'única ajuda d'un altra dona què aporta tota la saviesa què acompanya les llevadores, tant científica com humana. I imagino que el meu home, què es va emocionar moltíssim, tampoc ho podrà oblidar mai.

Només us vull animar a totes les què esteu a punt, si jo, què sóc una "cagueta" he pogut fer-ho, totes podem. Busqueu suport, busqueu informació, trieu el lloc on us sentiu més segures i respectades, tant és si és clínica, hospital, casa de parts o la vostra pròpia llar, busqueu el vostre empoderament i els professionals què us acompanyaran. 

Tot i que tinc dues filles més que per descomptat les estimo amb tota la meva ànima, l'experiència d'aquest part serà sempre el moment més increïble de la meva vida.

Gràcies a aquest grup per l'ajuda i la informació què doneu, gràcies a Imma pel seu acompanyament durant l'embaràs, part i post part, gràcies al meu home per confiar en mi i deixar què prengués jo totes les decisions sobre el meu part sense discussió.

He aconseguit el meu part somiat.